Apunts

Lluís Planas Casamitjana: records i algunes anècdotes

El desafío americano, de Jean-Jacques Servan-Schreiber, ens va decantar cap a l’economia. Després d’un any experimentant amb la nova ocurrència dels responsables educatius del país a La Salle de Girona, en deien curs d’orientació universitària, i una nit d’estiu fent cua als jardins de Pedralbes, vam aconseguir entrar a la Facultat d’Econòmiques de la Central. Van ser uns anys d’ebullició permanent i la Universitat era una plataforma privilegiada per viure de prop tot aquell terratrèmol. Professors excel·lents, altres no tant i una majoria d’estudiants amb ganes de canviar el món o almenys aquest tros de món en què ens havia tocat viure. Ben aviat, en Lluís va entrar en contacte amb el PSUC, com era habitual en aquells moments i en aquell lloc. En tot aquell galimaties polític tan caòtic, els psuqueros representaven el seny i en Lluís sempre ha estat un tipus assenyat i formal. Amb el pas del temps va començar a col·laborar amb CCOO, ho entenia com una manera més concreta d’aportar alguna cosa positiva.

Després de cinc anys d’un pis a l’altre, va decidir tornar a Girona, on va coincidir amb un projecte acabat de sortir del forn: el primer diari comarcal, independent i en català. No s’ho va pensar gaire i es va enganxar de bon començament a l’aventura d’El Punt, primer fent les cròniques de borsa i més endavant les planes econòmiques. L’entusiasme dels fundadors era inversament proporcional a les seves habilitats empresarials i li van demanar un pla de viabilitat econòmica i alguna iniciativa que aportés diners a l’empresa. D’aquí va néixer el que amb el temps portaria l’etiqueta de departament d’especials. El dia que en Pep Collelldemont va demanar-li que cobrís l’accident de cotxe de l’exalcalde de Girona Josep Bonet, ho va deixar estar i se’n va tornar a casa. Algunes truculències no feien amb el seu caràcter.

Les coses van com van i poc després va fer el salt a la gerència del Diari de Girona en l’època de l’incomparable Ricard Llapart. Tampoc va durar gaire l’aventura prèvia al salt a la UdG, al departament d’economia, on va trobar l’ecosistema perfecte i va desenvolupar la major part de la seva vida professional.

Capaç de desentrellar els models matemàtics més complexos, en Lluís no se’n sortia a l’hora de canviar una bombeta. En l’àmbit teòric es movia com un peix a l’aigua, però quan baixava a les manualitats i altres aspectes de la vida quotidiana, naufragava sovint. N’era ben conscient, de les seves limitacions, i s’ho prenia amb humor. Les matemàtiques i la bicicleta van ser dues de les seves grans passions. Amb la bicicleta i carregat de mapes que interpretava amb facilitat i que desplegàvem (encara eren de paper) en qualsevol lloc, no parava fins que descobria un nou camí per arribar al lloc de sempre. Escèptic fins a la medul·la dels ossos (bona part de l’economia és ciència-ficció amb derivades parcials), ens ha volgut deixar amb dignitat i amb el mínim sofriment possible tant per a ell com per als que l’envolten i ho ha ben aconseguit. Com diria ell, fins aquí hem arribat! I al món, ja ho veus, pinten “bastos”.

Avui, 4 de setembre, al tanatori de Salt, entre les 16 i les 17 h, trobada per parlar de records i anècdotes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a