Cultura

Amant dels secrets

Es compleix el centenari d’Éric Rohmer, creador d’un món on hi palpita el joc eròtic i la seducció amb personatges que s’amaguen darrere les paraules

Éric Rohmer mai va parlar d’ell mateix i se sap poquíssim de la seva vida, que va acabar el 2010
Va concebre personatges que semblen dir coses diferents del que pensen o desitgen

Cineasta de l’aparent simplicitat que, durant cinquanta anys, va fer pel·lícules a l’entorn de la seducció, l’erotisme i allò que amaguem amb les paraules, Éric Rohmer mai va parlar d’ell mateix i se sap poquíssim de la seva vida, de la qual sembla inqüestionable que va acabar el 13 de gener del 2010. El cas és que va cultivar tant el secretisme que, en canvi, sobre el seu naixement s’ha creat una confusió. Ell mateix va propiciar-ho amb declaracions com la que, l’any 1971, va fer a Graham Pietri, professor de cinema canadenc especialment interessat en els directors de la Nouvelle Vague: “Allò que dic més sovint (i no arrisco la meva vida que sigui veritat) és que vaig néixer el 4 d’abril de 1923 a Nancy. A vegades dic altres dates, però si vostè utilitza aquesta es posarà d’acord amb d’altres biògrafs.” Quinze anys després, va dir al crític Joël Magny que havia nascut el 21 de març del 1920 a Tulle, al departament de Carréze, ara a la regió de Nova Aquitània i abans del Llemosí. No ha fet forat que Rohmer a vegades es tragués tres anys de sobre, però encara hi ha informacions biogràfiques que apunten el 4 d’abril, si bé del 1920. A més, en la seva extensa biografia sobre Rohmer publicada el 2018, Antoine de Baecque aporta una altra data: el 20 de març, també del 1920. Tanmateix, després de deixar constància a la primera edició (Càtedra, 1991) de la seva monografia sobre Rohmer de les declaracions contradictòries del cineasta sobre el dia del seu naixement, Carlos Heredero i Antonio Santamarina afirmen en la segona edició (2010) que han accedit a una prova definitiva sobre la data del 21 de març de 1920: consta al lloc web de l’Ajuntament de Tulle a partir de l’extrait de naissence 63/1920.

És així que hem de suposar que, certament, avui es compleix el centenari del naixement d’Éric Rohmer que serveix de pretext per escriure aquest article sobre un cineasta que va configurar bona part de la seva filmografia amb tres cicles de pel·lícules: Contes morals, que consta de sis, realitzades entre els anys seixanta i primers dels setanta com una variació d’una mateixa situació argumental en què un home es debat entre el seu compromís amb una dona i l’atracció que sent per una altra que coneix; Contes i proverbis, que van ocupar-lo als anys vuitanta amb sis pel·lícules més en què una dona jove n’ocupa el centre experimentant una confusió entre els sentiments i el desig amb dos i a vegades tres homes; i els Contes de les quatre estacions, que, com anuncia el títol genèric, reuneix quatre pel·lícules meravelloses que, dirigides als anys noranta, van donant voltes als embolics eròtics mentre el cineasta fa atenció a la naturalesa i l’atmosfera (Rohmer era dels que creuen que cap artista pot superar la bellesa del món tal com és i que el cinema, a més, té la capacitat específica de reproduir-la) corresponents a cada estació.

Crític de ‘Cahiers...’

Tanmateix, a la partida de naixement no hi consta el nom d’Éric Rohmer, el pseudònim que va utilitzar el professor de literatura i crític cinematogràfic Maurice Schérer quan va fer el pas a la direcció coincidint més o menys amb el moment en què ho van fer els seus companys de la revista Cahiers du Cinéma: Truffaut, Godard, Chabrol, Rivette. I així va ser com, a finals dels anys 50, la Nouvelle Vague va aparèixer per donar un nou aire al cinema tenint a la vegada consciència del seu llegat.

Paraules incertes

Maurice Schérer, doncs, va amagar-se amb el pseudònim d’Éric Rohmer, que va concebre personatges que no fan res més que parlar convidant a sospitar que, de fet, diuen alguna cosa diferent del que pensen o del que desitgen. L’omnipresència de la paraula, a través d’uns diàlegs elaborats que, tanmateix, arriben amb una gran vivor, no representa de cap manera una confiança en la seva credibilitat. Rohmer ens recorda subtilment que les aparences enganyen, i és així que el seu cinema, que també pot enganyar amb la seva aparent lleugeresa i fins simplicitat, es fa complex. Davant d’una pel·lícula seva, no podem estar segurs de capir els personatges en relació amb allò que els ocupa per voluntat de Rohmer: el desig, la seducció, potser l’amor. Tots semblen amagar un secret. Enredant-se recíprocament en les seves estratègies verbals, no cedint davant del desig insinuat per l’altre, què senten i busquen els protagonistes (encarnats per Françoise Fabian i Jean-Louis Trintignant) de Ma nuit chez Maud?

En tot cas, a excepció dels films d’època on es va reflectir explícitament el seu fort ascendent literari (de Perceval le Gallois i La marquise d’O fins a la seva última pel·lícula, Les amours d’Astrée et Céladon, basada en una novel·la pastoral escrita per Honoré d’Urfé a primers del segle XVII) que van requerir un pressupost més elevat, la simplicitat sí que va definir les formes de producció del seu cinema, en part per garantir-ne la seva llibertat, però també com una actitud moral. Tant és així que va arribar un moment, durant la gestació dels Contes i proverbis, en què feia la impressió que a cada film anava reduint l’equip tècnic fins a rodar amb un càmera i un tècnic de so. La simplicitat també va marcar-ne l’estil, que no volia exhibir, de manera que, reconeixent-se hereu en aquest sentit de Howard Hawks, va mantenir una certa invisibilitat de la càmera: filmar les persones de cara, a l’altura dels ulls, sense complicacions.

Seguretat i aventura

Hi ha una tensió en molts personatges rohmerians entre la seguretat que aporten les relacions estables i l’atracció per l’aventura amorosa, que a vegades es concreta de manera molt carnal i amb elements fetitxistes, com ara Le genou de Claire que cobeja el pintor Jérôme a prop del llac d’Annecy. En el cinema de Rohmer hi ha seductors que semblen hereus dels personatges llibertins del segle XVIII. També dones que idealitzen l’amor, esperant que els sigui revelat, com ara la Delphine que transita malenconiosament de París a la Costa Basca en unes vacances d’estiu que culminen davant del mar amb el desig de veure Le rayon vert. També hi ha una altra mena de tensió, que és aquella que es crea entre uns arguments definits amb tanta precisió com els diàlegs (vivificats, però, amb els intèrprets) i l’obertura a l’atzar durant els rodatges fent atenció als moviments de la naturalesa (incloses les inclemències climàtiques i els fenòmens atmosfèrics) i als sorolls de la vida urbana.

Una immensa minoria d’espectadors esperàvem cada nova pel·lícula de Rohmer perquè ens aportava el goig de reconèixer un món i a la vegada alguna cosa inesperada. Passa cada cop que se’n veu una o es torna a veure. Avui és un bon dia per veure Conte de primavera. Segur que farà més suportable el confinament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Conte
Martí Domínguez

El pont

Èpica, fe i passió 2.0

Barcelona

L’Acadèmia de la Música vol el cessament del ministre Uribes

BARCELONA

El Grec aposta pels artistes en una edició amb incertesa

BARCELONA

John Prine, el més admirat

BARCELONA

El govern i el sector de les lletres acorden celebrar el Dia del Llibre a l’estiu

Barcelona

Mor John Prine, colós de la cançó dels EUA

BARCELONA

Un curt per recordar Pepa Bouis

girona
El Conte
Maria Mercè Roca

I ella, la molt puta, tan tranquil·la