Cultura

El Grec més fràgil

‘A tocar!’, dirigit per Baró d’Evel, obre avui una edició “incerta” però “necessària” del festival barceloní d’estiu, amb un cartell marcat pels embats de la Covid-19

El retorn de Liddell és un dels pocs muntatges internacionals del Grec d’enguany
Carme Portaceli convoca divuit artistes a l’amfiteatre, en una apocalipsi escènica
L’Agrupación Sr. Serrano indaga entre la veritat i la mentida a través del seu ‘live cinema’

El Grec s’ha atrevit a remar contra una tempesta a la qual no s’han volgut enfrontar altres cartells internacionals com ara el d’Avinyó i el d’Edimburg. El Festival Grec arrenca avui amb una edició carregada de noms de casa, per reforçar el suport als artistes locals i també per la possibilitat que la majoria d’artistes internacionals no poguessin traslladar-se a Barcelona aquest juliol. El director, Cesc Casadesús, admet que és l’edició més fràgil, perquè s’ha hagut d’anar refent a mesura que s’acostava, jugant amb tots els escenaris possibles. Per inaugurar, només se li acudia jugar amb la poesia. Baró d’Evel (Camille Decourtye i Blai Mateu) dirigeixen l’espectacle A tocar!, en què desfilaran companys d’escena (des de l’actriu Imma Colomer, que hi posarà la paraula, fins al moviment de María Muñoz, l’art plàstic de Frederic Amat i la música de Raül Refree), amb la dificultat de mantenir la distància de seguretat entre ells. Hi haurà tres generacions d’artistes: Tortell Poltrona (pare d’en Blai) coincidirà amb la neta, que hi debuta, Rita Mateu Decourtye.

El que es presenta vulnerable busca la complicitat dels espectadors, que van col·lapsar el web per aconseguir entrades. En el Grec hi ha la generositat dels artistes que s’atreveixen a presentar treballs encara molt tendres per les dificultats d’assaig. Tots els artistes tenen moltes ganes de tornar a escena, d’excavar en les emocions dels espectadors. Aquest és el repte d’A tocar!, que vol ser una celebració festiva –enguany la sessió s’ha reservat als sanitaris que han treballat per frenar el contagi de la Covid-19– i alhora controvertida per la incapacitat d’abraçar-se entre els companys. Demà hi haurà una segona sessió d’A tocar!, també a l’amfiteatre del Grec.

Un dels pocs espectacles internacionals és el d’Angélica Liddell, La letra escarlata. Feia una dècada que l’artista no actuava a Barcelona, tot i que ja fa un temps que sovinteja el Temporada Alta i que el TNT, a Terrassa, va muntar una exposició el 2015. A Barcelona, la darrera actuació va ser el 2011, amb La casa de la fuerza. Ara presenta La letra escarlata, estrenada fa uns anys, que ha hagut d’adaptar a les circumstàncies. Casadesús confia que aquest retorn es pugui repetir amb més facilitat en els propers anys, i sense necessitat de retocs de la peça original. Per poder presentar-la, tots els actors s’han fet proves PCR per constatar que donen negatiu i, tot i així, han mirat d’evitar algunes accions de contacte. Liddell juga amb una imatge corprenedora i un text que aclapara i que en aquesta ocasió té també instants d’una elevada mordacitat, comenta Casadesús. Es representa del 2 al 4 de juliol a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Més sort han tingut la parella Laida Azkona i Txalo Toloza. Amb Teatro Amazonas, completen la seva trilogia sobre els efectes del capitalisme en les comunitats indígenes de l’Amèrica Llatina. Ho van fer anteriorment amb el desert d’Atacama (Extraños mares arden) i la Patagònia (Tierras de Sud SA). Tot i que van tenir la sort d’investigar entre les tribus de l’Amazones (quan encara no hi havia Covid; “ara ja no hi queda ni un metge, a la zona”, alerta Azkona: els indígenes han quedat a mercè del virus), entenen que l’epidèmia serà més catastròfica encara que els incendis permesos pel president del Brasil, Jair Bolsonaro. Si en els dos treballs anteriors es feia crítica de les famílies Guggenheim i Benetton, que eren mecenes a Europa gràcies a la riquesa que van acumular explotant els recursos naturals d’Amèrica, ara s’assenyalen moltes altres firmes que, a través de l’art, blanquegen una part d’allò que han aconseguit amb total despreocupació envers la natura i els indígenes. Es representa del 15 al 17 de juliol al Lliure de Montjuïc.

En el procés de construcció del muntatge, la parella d’artistes es documenta molt bé per a cada cas i prova de traslladar-lo en forma de metàfora (i lúdicament i pedagògicament a través d’un audiovisual que completa la posada en escena). Teatro Amazonas és el nom que es va posar a una sala de la població de Manaus, feta inspirant-se en els teatres d’òpera centreeuropeus i que es van construir per donar fama a la ciutat. Aquest muntatge, que arriba amb només cinc setmanes de preparació a la sala d’assaig (quan s’hi estan quatre mesos per completar-lo) s’estrenarà l’octubre vinent al Teatre de la Ville de París, en el seu festival de tardor. De fet, Azkona i Toloza hi presentaran la seva trilogia amb deu dies de diferència. Encara no hi ha data a Barcelona per a una presentació completa, però sí que té confirmada data al TNT aquest octubre.

Carme Portaceli, per la seva banda, també ha acceptat l’encàrrec de Cesc Casadesús de fer una peça eclèctica amb la paraula com a element cabdal, però sense obviar l’audiovisual, l’espai escènic, la cançó i la dansa. Segons Casadesús, aquesta peça, amb divuit intèrprets a escena (també hi figuren els de la fitxa artística), ha obert un gènere nou, perquè té expressions artístiques ben vairades i res s’hi adiu totalment. No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti) es podrà veure el 4 i 5 de juliol a l’amfiteatre del Grec.

L’espai escènic, fet amb simples tarimes del festival, construeix una mena de laberint per on els intèrprets transiten (Carme Conesa, Carlota Olcina, Inma Cuevas, Gabriela Flores, Pilar Matas, Rosa Renom, Carlota Ferrer, Jordi Collet, Ferran Carvajal, Nao AlbetBorja Luna, David Fernández Fabu, Mohamed el Bouhali i Eduard Farelo, entre d’altres) interpretant textos de Samuel Beckett (Tot esperant Godot) a Caryl Churchill, Charlotte Brontë, Daniel Defoe (que descriu el pas de la pesta per Londres el 1722), o Isabel Allende, Shakespeare i Wilde. Per Portaceli, la peça és apocalíptica, perquè s’hi descriuen molts universos i es va transitant per les vores de la pandèmia actual sense fer-hi, pràcticament, menció directa. Hi ha un joc divertit, que inclou un homenatge a Pina Bausch (que proposa la coreografia de Sol Picó) i que es completa amb les cançons de The Sey Sisters.

L’Agrupación Sr. Serrano és la primera companyia que ha testat els protocols d’assaig del Teatre Lliure. També presenta una peça abans de l’estrena (prevista a l’octubre). La peça tancada es podrà veure al març al Lliure, en principi. The mountain juga amb l’univers habitual de la companyia: joc de live cinema i reflexió, tot seduint amb una història en què intercalen La guerra dels mons d’Orson Welles, la trama d’un explorador que potser va pujar al cim de l’Everest 30 anys abans que Edmund Hillary i un Vladímir Putin que ens increpa sobre què necessita una persona per considerar creïble una mentida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Canet Rock cancel·la l’edició ajornada de l’octubre i se celebrarà el 3 de juliol del 2021

Barcelona

Zombis i virus a Sitges

Barcelona
patrimoni

El Museu Pau Casals, declarat d’interès nacional

La Fira de Circ al Carrer de la Bisbal serà de màxims feta amb els mínims

La Bisbal d’Empordà

Zombis i virus a Sitges

Barcelona

Art ressuscitat

barcelona
MÚSICA

Dudamel dirigirà la ‘Novena’ al setembre al Palau

CINEMA

Adeu als cinemes Mélies de Barcelona

Un futur més lector

Barcelona